Esclavitud moderna

          "La servidumbre moderna es una esclavitud voluntaria, consentida por la muchedumbre de esclavos que se arrastran por la faz de la tierra. Ellos mismos compran las mercancías que los esclavizan cada vez mas, ellos mismos buscan un trabajo cada vez mas alienante que se les otorga si demuestran estar suficientemente amansados, ellos mismos eligen los amos a quienes deberán servir. Para que esta tragedia absurda pueda tener lugar ha sido necesario despojar a esa clase de la conciencia de su explotación y de su su alienación. Eh ahí la extraña modernidad de nuestra época, al igual que los esclavos de la antigüedad y los siervos de la edad media y que los obreros de las primeras revoluciones industriales, estamos hoy en día frente a una clase totalmente esclavizada solo que no lo sabe o, mas bien, no lo quiere saber. Ellos ignoran la rebelión que debería ser la única reacción legítima de los explotados, aceptan sin discutir la vida lamentable que se planeó para ellos. La renuncia y la resignación son la fuente de su desgracia. Eh ahí la pesadilla de los esclavos modernos que no aspiran sino a ser llevados por la danza macabra del sistema de la alienación."

Sal de mi corazón, ahí tienes la puerta.

         “Estas enfadado, y no puedo hacer nada, porque yo soy la culpable y lo hecho hecho está.
Que estaba mal, sola, desorientada, de todo.. pero No se puede perdonar, mi humillación es tan grande como la gravedad de lo que te hice. Tu rostro se va volviendo lentamente hacía la salida de mi corazón, de algo que poco a poco habíamos construido, alejándose de mi amor, de mi.

          Es gracioso, yo, hace unos meses fardaba, reía contigo, soñaba con tus besos, vivía para ti, y por ti. Pero en esta vida nada es eterno y yo me he cansado de nuestras tardes, de nuestros besos, de lo nuestro, al fin y al cabo.

          Me he aburrido de ser una esclava, aunque yo lo hubiera elegido. Y cuando te aburres buscas otro entretenimiento, y eso es lo que hice, se que no tiene perdón, pero mira, así sabes que yo no era la adecuada, que hay mas y mejores que yo. No soy ni la mas guapa, ni la mas lista, ni creí que me merecía algo mejor que tu. Simplemente mi mente se elevó hasta el nivel mas peligroso y después de unas partidas: Game over.

          Se que está mal, y que no se como me atrevo a decírtelo, si en realidad no me debería atrever a decírmelo a mi misma.

          Pero un engaño es algo del que tenías que enterar, así que espero que seas feliz, lo siento.”

Anónimo

Mindscape

Un curt grabat a l’INSA de Toulouse pel grup d’anglés:

        Foto: Pablo Renard, Dani Hervás, Matthieu Bugeaud, Anna Sitjà i Jordi Sales.

Amores improbables

          “La real academia define la palabra imposible como algo que no tiene facultad ni medios para llegar a ser o suceder, y define improbable como algo inverosímil, que no se funda en una razón prudente. Puestos a escoger a mí me gusta más la improbabilidad que la imposibilidad, como a todo el mundo supongo. La improbabilidad duele menos y deja un resquicio a la esperanza a la ética.

          Que David ganara a Goliat era improbable… pero sucedió, un afroamericano habitando en la casa blanca era improbable… pero sucedió, que los varón rojo volvieran a tocar juntos era improbable… pero también sucedió, Nadal desbancando del número uno a Federer, una periodista convertida en princesa, el 12-1 contra malta…

          El amor, las relaciones, los sentimientos… no se fundan en una razón prudente, por eso no me gusta hablar de amores imposibles, sino de amores improbables.”

 

Espanya som tots

          “Com ja sabeu la final de La Copa de futbol d'enguany més que un esdeveniment futbolístic ha estat un aparador on s'han exposat internacionalment les misèries d'aquell projecte nacional anomenat Espanya. Les declaracions dels polítics, els decibels de l'himne, els escorcolls a les aficions, les detencions i les pallisses només per xiular, la saliva podrida de la caverna mediàtica. Tot ben amerat pel dogmatisme més secular de tots els que van pensar i continuen pensant la seua nació com una reconquesta perpètua sobre aquell que és diferent. Xiular un himne és sempre una falta de respecte, és ben cert, sobretot perquè amb cada himne s'identifiquen unes personetes, totes amb el seu coret i els seus sentiments més o menys profunds. Si a més ho fa una massa de gent tan gran a través de totes les televisions del món, estem davant d'un esdeveniment polític de primer ordre, d'un impacte emocional directe a les consciències de la massa . Un territori del tot propici per ser aprofitat com a cortina de fum i esquer electoral davant la fallida imminent del sistema. Res de nou sota el sol, és veritat, el PPSOE , i també PNV i CiU, sempre s'han aprofitat de les sentiments més banals per tapar les seus vergonyes socials i també, és clar, per dissimular amb banderes un patriotisme que no han demostrat a l'hora de defensar al poble.

          És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s'identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El manà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d'ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.

          Fins fa quatre dies les ments pensants de l'espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l'estat haurien pogut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d'habitants de l'estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d'una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l'idioma més antic d'Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l'estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tant tancats de ment.

          Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l'exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qúestions culturals quan parlem de diners el tema ja se'n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar al personal, l'atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que se'ls caiga a trossos i no en quede estaca en paret.

          Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s'omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en que no caldrà xiular l'himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l'estat. Ara toca patir l'Eurocopa, espere que els eliminen prompte.”

Josep Nadal

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/223154