Per una caricia

Només un gest, sense mirar-nos, una simple gest ha sigut el desencadenant de tot açò. Des d’aquell dia sempre he tingut pardalets al meu cap, amb millors i pitjors moments, moments de dubtes, però sempre rondant els meus pensaments.
Diuen que el “roce hace el carinyo”, i segurament tinguen raó, tots els dies veient-te i he acabat agafant-te carinyo. Però ara tot s’ha acabat, si ja s’han acabat els exàmens, oh, que bé!, però amb això s’ha acabat també el veure’t tots els dies i a totes hores, amb boniques conversacions que sempre acabaven amb un “sort!” mutu. Hagués preferit continuar amb els exàmens, només per estar al teu costat i veure’t tos els dies.
Però tot això s’ha acabat, de moment, ara comença l’estiu, les vacances que tant he desitjat durant tot el curs, però la felicitat no pot ser completa. L’estiu es farà molt llarg sense tu, alguna vegada ens trobarem de festa, potser, però res serà el mateix, només espere que vulgues passar alguna estoneta junts aquest estiu.
Demà sortim cap a Tenerife amb moltes ganes de passar-ho bé amb els amics, però el pensar que hagueres pogut estar tu també i poder passar una altra setmana junts, m’entristeix una mica. Sols espero veure’t molt aviat, perquè... et trobaré a faltar.

~Primavera 2009~

Nunca pensé que sentiría lo que siento...

No entraves dins els meus plans, però vas anar apareixent poquet a poquet per aquells passadissos amb un somriure sempre entre els llavis i una gràcia inesperada, amb que vas anar obrin-te pas dins els meus pensaments. Van anar passant els dies i els encontres s’anaven fent més esperats, les mirades de dos desconeguts es trobaven i jo la observava, sense adonar-me’n del que estava passant.

Moltes xiques creuaven al meu costat, moltes d’elles d’una gran bellesa, que al més seré hagueren desconcertat, però jo sense saber-ho, passava sense mirar-les amb aquella il·lusa passió que ho feia abans. Fins i tot les xiques amb les que tant havia somiat temps enrere passaven desapercebudes per a mi, jo em trobava en un altre món, on res em podia alterar i tot sorgia sense grans dificultats ni petits problemes, que normalment aconseguien alterar-me ni que fos una mica. Però no, el món transcorria com si no anara amb mi, jo no formava part d’aquest món.

Ella que ja s’havia apoderat de les meves reflexions, hem feia viure en els núvols, apartat de qualsevol cosa; excepte el de sempre, que m’ha ajudat en tots moments a oblidar qualsevol problema o embaucall, com en el que em trobava. La resta del temps era per a ella, la noia de la cançó, que potser mai escoltem junts, però sempre em portarà al seu costat, al seu somriure, a la seva forma d’estar... Perquè sense fer-hi res s’ha convertit en la part més valuosa del meu cor i del meu somriure, que sense ella es trobarien apagats.

Mai hagués pensat que sentiria açò per tu, que no sabria expressar amb paraules, encara que més avant ho intentaré. Potser si que havia pensat en uns espectrals sentiments, però no que aquests aparegueren tan aviat i sense quasi conèixer-te. Qui sap que passarà, el que el futur ens depara; el temps ens ho dirà, i esperem que no siga molt cruel.