Aquests últims mesos han passat moltes coses, coses bones i coses que mai hagués imaginat, però el fet és que hi ha hagut molts canvis en molt poc de temps i això costa d'assimilar.
El canvi més esperat, el canvi de país, de costums i de llengua. Canvi d'universitat, canvi de vivenda, canvi d'amistat, canvi, canvi, canvi... tot nou, i la veritat es que es emocionant conèixer llocs i situacions noves, però per les nits, quan em sento a un dels bancs del canal, hi penso en tot allò que he deixat per un temps, penses en com estaran ells, en si tot serà igual quan tornes, encara que ja saps que no tot estarà com estava. Perquè encara que ací estàs molt bé, amb tota la llibertat que es pot tenir, també hi ha moments en els que penses que estaries molt bé a l'UJI, amb un idioma que entens a la perfecció i amb una bona base per a totes les matèries; també trobes a faltar moments amb els amics, que aquest any eren molt importants.
Dons bé, recorrerem el camí fins on puguem arribar i esperem poder dir al final d'aquest que ha merescut la pena.
El 9 d'abril de 2011 ja és una data que quedarà marcada per sempre en les nostres memòries, un dia que difícilment oblidarem, aquells nervis dels dies i hores abans de començar, aquella por a que faltés alguna cosa, aquella tensió instants abans que Ricard baixés la batuta per primera vegada, aquella il·lusió per tornar-hi a un certamen i, com no, el moment del nomenament dels premis; les llàgrimes del director, l’alegria i la il·lusió a les cares de tots nosaltres..., sense oblidar-nos del sopar on la gent no va deixar de cantar i botar en tota l’estona.
Per fi, després de 81 anys, la Banda de Música Font d’Ensegures de Benassal ha pogut celebrar de nou la victòria al Certamen Provincial de Bandes de Música, celebrat a l’Auditori de Castelló. I és que, després de molt de treball dels tots els professors i directors que han passat per la nostra agrupació, i sobretot, gracies a les hores dedicades i a tot l’esforç realitzat durant els últims mesos per tots els membres de la banda, podem dir que ha valgut la pena, perquè la banda toca molt millor que abans, perquè el dissabte va fer una gran actuació i perquè es va guanyar el 1r premi i menció honorífica de la 3a secció. Des de principis d’any que vam començar a assetjar aquestes obres fins el dia del concert, tots i cadascun dels músics s’ha implicat tot el que ha pogut, anat a tots els assajos possibles, divendres, dissabtes, parcials, maratons... fins que hem aconseguit treure en davant “Astrofísica” i el “bandolero”.
Unes hores abans del nostre torn per actuar, tots estàvem entrant i eixint per aquell passadís, muntant els instruments, afinant, amb els nervis habituals abans d’una actuació com aquesta, però aquesta vegada es veia la gent mes calma, seguts tranquil·lament als sofàs i sense passar molts nervis, llevat d’algunes excepcions com era el cas de Ricard...
Després, una vegada damunt l’escenari, van ser segurament, els instants de més tensió i nerviosisme, però una vegada començà el pasdoble, ens vam oblidar del públic, de l’auditori, i tot i els petits errors, vam poder gaudir tocant les obres que tant havíem estudiat i quasi ens sabíem de memòria.
Finalment, i després d’una bona estona de deliberació del jurat, que vam passar tots junts a la llotja, parlat amb els amics i familiars que havien vingut a veure’ns, vam escoltar atents la designació dels premis. Després de sentir els dos segons premis que van rebre les agrupacions de Jérica i de Suera, l’alegria de tots nosaltres va esclatar, abans que diguessin que la Banda de Benassal havia aconseguit el 1r premi amb 341 punts.
El passat dimarts vam eixir a fer una ruta ciclista pels voltants de castelló. Cadascú va eixir de sa casa i ens vam anar trobant pel camí, Victor va eixir de Gaeta cap a les 7:30, i amb un petit accident a mig camí, es va reunir amb mi a les 8:00 (A), on després d’intentar arreglar el fre de la seva bici i agafar els seus guants vam partir en busca de Carlos (B), a qui vam trobar cap a les 8:30, encara que anàvem amb un poc de retràs.
Una vegada hi vam ser els tres junts, vam agafar el carril bici que voreja la platja de Benicàssim, fins trobar-nos amb la nova ruta que transita per l’antiga via de tren, i on es poden apreciar agradables vistes del mar i la muntanya a la vegada, i per on entravessem diversos túnels on a penes pots veure qui hi ha davant.
En arribar a Orpesa(C) ens vam posar a buscar la carretera de Cabanes i vam preguntar als vianants que vam trobar, i on jo vaig tenir un petit ensurt amb els pedals. Després de agafar la carretera de Cabanes, que tota l’estona anava picant una mica cap amunt, vam arribar a un lloc on estaven treballant les maquines, i estava impracticable els següents 6km. Així dons, vam tenir que retrocedir i agafar la carretera següent, que havien fet més recentment.
Després d’una estona anant per la nacional, que és un poc desagradable per la quantitat de vehicles i la velocitat a la que van, vam agafar la carretera de Cabanes que es feia prou còmoda. Quan vam deixar el nou tram, va començar uns quilòmetres de pujades que s’alternaven amb plans, i on ens vam separar momentàniament per fer la pujada més còmoda. La pujada acabava amb una rampa de poc més de mig quilòmetre, però d’un desnivell important, que ens va fer patir molt, portant el plat més menut pensava que no hi podria arribar perquè, tot i ser bastant curta, la seva duresa era considerable.
En arribar dalt(D), on hi havia una capelleta i uns ametles amb unes ametles molt bones, vam recuperar forces descansant i menjant una mica, i vam emprendre el camí de retorn. Vam arribar a Cabanes(E) on vam agafar la nova autovia, que encara no està oberta i ens permetia anar molt tranquils fins arribar a la Pobla Tornesa(F), on vam comprar aigua perquè ja no ens en quedava.
En eixir de la pobla hi trobem un tram molt bonic i divertit, però a la vegada molt perillós, on Victor va tenir una petita sortida de pista sense conseqüències, ja que es tracta d’una baixada del 17% amb moltes corbes i diversos canvis de rasant que no et deixen veure la corba que hi ha a continuació. Una vegada a Borriol(G), vam tornar a omplir les ampolles a la font que hi ha a la plaça del poble i vam emprendre el camí cap a casa(H), on u a u ens vam anar separant.
Els 70km que havíem previst van acabar sent 78km, però considero que és una ruta molt interessant, ja que té vistes molt boniques, una pujada molt interessant i dura, així com una baixada molt espectacular. Pel que a mi respecta, ens ho vam passar bastant bé i a veure quan fem la següent xics.
Després d’un curs tan complicat com va ser aquest últim i d’unes tranquil·les vacances, a és hora de començar a preparar la nova temporada. Diuen que la base de tot és el treball i quan abans es comença, més fàcil resultarà el curs que ve, que també serà molt dur.
Tot i que l’any passat hi vaig tenir canvis molt importants, però aquells que van romandre igual durant el curs passat canvien aquet. Després de tres meravellosos anys als juvenils ja ha arribat l’hora de donar el salt i jugar a l’equip amateur, on espero passar-m’ho tant bé com fins ara. Espero poder seguir jugant amb els amics que estàvem junts fins ara, i trobar-nos amb nous companys, que tot i que estem acostumats a jugar amb ells, tot és diferent perquè ara ens sentirem del mateix equip amb els mateixos objectius.
Aquet any no serà tan fàcil poder jugar totes les setmanes un munt de minuts, però serà un plaer jugar amb aquest jugadors, que juntament amb els “petits” que pujarem del filial, podem fer un gran equip i passar-nos-ho molt bé. A més a més, tot això em motiva a entrenar més dur i posar-me en forma el més aviat possible. Per això demà començaré a fer la meva pròpia pretemporada fins que l’equip es pose a treballar passades les festes.
Demà eixiré a córrer una estoneta per començar poc a poc, i pel vespre jugarem amb “Kolo-kats”, segurament l’últim partit del torneig ( i de la temporada passada ), perquè serà molt complicat passar l’eliminatòria. Aquesta primera setmana faré ciclisme per no maltractar les cames fins que no torno al meu pes habitual, i per complir amb la promesa de pujar al “Bartolo”.
El dimarts repetiré la baixada Benassal-Castelló per la carretera habitual, però amb la bici de muntanya per a tenir-la per a la pujada de divendres. El dimecres faré una nova ruta juntament amb Carlos i Victor, que cadascú comença des de sa casa, però consta del següent recorregut: eixida des de Castelló, passant per Benicàssim, Oropesa, Cabanes i Borriol, i tornant a Castelló. Una ruta d’aproximadament 70km, ja amb la bici de carretera. El dijous eixiré a fer uns poquets quilòmetres i el divendres será la “Gran pujada al Bartolo”, la pujada més llarga que he fet fins ara.
D'altra banda, l'any passat vaig canviar de professor de percussió i a més la meva estimada Sareta va deixar la banda... Però una vegada passat, poc a poc ens hem acostumat, ara torna Eloy i ja tinc moltes ganes de tornar a tindre una classe amb ell.
A la Banda, el nou director, Ricard, es molt divertit i agradable, encara que alguns companys es queixen de que els exigeix massa. És molt xerraire i extrovertit, però els assajos també son entretinguts, encara que no són com abans. La “Bandeta” cada dia sona millor, encara que sense els reforços, Brunet i Martí, i els altres dos vilafranquins que hi som, Erik i jo, no funcionari. El passat divendres vam fer l’audició de fi de curs on vam tocar un pasdoble, Disney, Tarzan i una molt xula per a timbals, que ara no recordo com es diu.
Ara he descansat uns dies de la música, però a partir d’ara ja començaré a preparar el curs que ve i el concert de festes amb la Banda.
Finalment, per completar el resum del curs passat, no em puc oblidar d’EurUJI, el gran maldecap dels vint que hem tingut la sort i desgràcia d’entrar en aquest grup. Les classes reduïdes fan que siga més fàcil comunicar-se amb els professors, i sobretot, que el grup estiga més unit, que sempre es molt d’agrair. Ha sigut un curs molt complicat, on algunes assignatures no he pogut arribar a “agafar-les”, però finalment els professors del grup han decidit passar-me també de curs. L’any que ve l’agafo amb moltes més ganes, perquè sé que si no hi treballo molt més que l’any passat no hi podré anar-hi a França, per això m’he proposat no perdre més hores fent coses que no serveixen per res i aprofitar-lo per estudiar, assajar i entrenar.
Sé que el curs que ve serà molt dur, hauré de treballar més que mai, però ho aconseguiré!
Aquell disabte tot pintava malament, no teniem el baló i havia tingut un mal pressagi. No havia arrivat el descans ja estava a la dutxa. Un simple esquins, però que portaria conseqüències a tant llarg termini. El fisio no va tardar gens en arreglar-me el turmell, i en dues setmanes vaig tornar a jugar, però no tot estava normal. Després de les dues setmanes parat, era necessari eixir a correr per agafar la forma, però aquí vaig trobar el pitjor problema. Als pocs minuts d'eixir a correr la part externa del bessó començava a carregar-se molt ràpidament, fins fer-me parar. Al principi pensava que això ere normal i que s'aniria passant, i així vaig anar passant els mesos, fins que un dia em faig enfadar i vaig dir prou. Vaig anar al metge, cosa que haguera tingut que fer fa molt de temps, ja que és una simple lesió que te una recuperació molt ràpida i comoda. L'elongació dels tendons del peroneal anterior, és la principal conseqüència d'aquell esquins, però és un senzill defecte en la recuperació que té molt fàcil solució. A partir d'ara ja comença la costa avall, espero poder tornar a competir en pocs mesos i jugar com sé i no he pogut demostrar aquesta temporada. Un meset i tot arreglat!!
Perquè encara que ací estàs molt bé, amb tota la llibertat que es pot tenir, també hi ha moments en els que penses que estaries molt bé a l'UJI, amb un idioma que entens a la perfecció i amb una bona base per a totes les matèries; també trobes a faltar moments amb els amics, que aquest any eren molt importants.
