El Gran Wyoming

          A banda de la seva faceta humorística, quan es posa serios també val la pena escoltar-lo:

.

Hugo Chávez

"Hugo Chávez es un demonio. ¿Por qué? Porque alfabetizó a 2 millones de venezolanos que no sabían leer ni escribir, aunque vivían en un país que tiene la riqueza natural más importante del mundo, que es el petróleo. Yo viví en ese país algunos años y conocí muy bien lo que era. La llaman la "Venezuela Saudita" por el petróleo. Tenían 2 millones de niños que no podían ir a las escuelas porque no tenían documentos. Ahí llegó un gobierno, ese gobierno diabólico, demoníaco, que hace cosas elementales, como decir "Los niños deben ser aceptados en las escuelas con o sin documentos". Y ahí se cayó el mundo: eso es una prueba de que Chávez es un malvado malvadísimo. Ya que tiene esa riqueza, y gracias a que por la guerra de Iraq el petróleo se cotiza muy alto, él quiere aprovechar eso con fines solidarios. Quiere ayudar a los países suramericanos, principalmente Cuba. Cuba manda médicos, él paga con petróleo. Pero esos médicos también fueron fuente de escándalos. Están diciendo que los médicos venezolanos estaban furiosos por la presencia de esos intrusos trabajando en esos barrios pobres. En la época en que yo vivía allá como corresponsal de Prensa Latina, nunca vi un médico. Ahora sí hay médicos. La presencia de los médicos cubanos es otra evidencia de que Chávez está en la Tierra de visita, porque pertenece al infierno. Entonces, cuando se lee las noticias, se debe traducir todo. El demonismo tiene ese origen, para justificar la máquina diabólica de la muerte."

                                                                                                                        Eduardo GALEANO

Records intensament vius

          Bé, m'ha costat molt arribar fins aquí. No és només el fet d'escriure, sinó el fet de parlar de tu, crec que m'ha costat molt. Però ja fa un any i sis mesos que va ocórrer i, encara que moltes de les preguntes que em feia aquell dia continuen sense resposta, crec que la millor forma de retret homenatge i de treure un somriure al recordar-te, és contar tot allò que vam fer junts, les petits coses, els instants que vam viure i que tant vam gaudir durant mols anys. Per això intentaré escriure cada cop d'alguna vivència que vam tindre junts, no sempre agradables, però que sempre van ser un plaer viure-les al teu costat.

          Un dels primers records que em va venir al cap va ser el d’un dels últims partits d’aquella darrera lliga. Era a Rossell, jo tenia un mal dia i no vaig estar bé ni ho vaig donar tot sobre el camp, això era una cosa que ell mai podia entendre. El seu esperit de lluita i la seva força eren impressionants, és sens dubte una de les coses que més admiro d’ell, aquell dia vam discutir, ens vam cridar durant tot el partit i vam acabar farts l’un de l’altre.

          Va ser el meu capità algunes temporades, i crec que és el millor capità que mai he pogut tenir, reuneix totes les característiques d’un gran lider i és únic transmetent la seva força als altres. Però un lider també ha de ser humà, i ha de comprendre i saber estar al costat dels seus quan ho necessiten.

          Només va xiular l’arbitre el final, no ens va caler dir-nos res, una mirada, una disculpa i una abraçada. Ens havíem entès l’un a l’altre sense obrir la boca. Només després de molts anys junts havíem arribat fins a aquest punt, on tots dos sabíem el que havíem fet malament i, al mateix temps confiàvem en l’altre, sabent que això no tornaria a passar, que els dos havíem après la lliçó.

          Es veritat que en els moments bons, es quan millor t’ho passes i més a gust et trobes amb la gent, però més que això, en els moments complicats s’aprenen moltes lliçons que et son de molta ajuda per a la vida.

          Pot ser, d’aquell partit no tinga cap record bo, però mai oblidaré aquell instant, et vaig entendre i sabia que m’havies entès, i no va ser necessari res més, en una mirada tot es va arreglar.

Carta de Suso Cela Seoane

          “(…) Del módulo de respeto, ahí es obligatorio realizar todo tipo de actividades, se fomenta el chivateo y tienes que aguantar las más burdas arbitrariedades de los carceleros. El “respeto” es impuesto por el temor y el chantaje. Acatas todo o te llevamos a aislamiento, por ejemplo.

          Hace cosa de un par de meses el juzgado de vigilancia me estimó tener vis a vis con dos amigos, pues bueno, la cárcel no lo acata y no pasa nada; con la prepotencia acostumbrada como está sucediendo con la sentencia de Estrasburgo que declara ilegal la “Doctrina Parot” y que se excarcele a una presa vasca de inmediato. Pues no la acatan y se quedan tan anchos. Y me imagino que no la acatarán o buscarán algún subterfugio legal para no cumplirla. Pues imagínate la que han liado para soltar a un preso enfermo que no le queda ni un año de vida, imagínate que tienen que soltar a cien presos políticos de golpe.

          Pero bueno, que te voy a contar de esta prepotencia que no estéis viviendo ahí fuera, en la calle con todas las medidas que están tomando y la represión que las acompaña. Claro que la resistencia también se está extendiendo y es cierto que falta mucha conciencia política, pero lo bueno que tienen estas épocas, es que son muy ilustrativas y educativas. (...)

          Lo que si sé es que está empezando a darse un fenómeno significativo que irá en aumento; y es la generalización y ampliación de los presos políticos. Ahora ya no solo están encarcelando “terroristas” sino que están deteniendo y encarcelando a sindicalistas, mineros en lucha, los que luchan contra los desahucios, a los que expropias supermercados, la represión se generaliza a todo el mundo, con la que los presos políticos también irán en aumento y se generaliza a cualquiera que luche, como el franquismo. Sin duda tejer la denuncia y la solidaridad con todos los presos políticos cobra mayor importancia.”

http://www.presos.org.es/

Amor a distància

          “Tots nosaltres estimem a les persones importants per nosaltres, que generalment són les que estan al nostre voltant, que en els moments més difícils ens ajuden sense haver-ho de demanar, els pares i mares, germans, amics…

          Però també podem estimar a distància un amic, un parent, la teva parella… però això és contradictori del que hem dit abans perquè si les persones que més estimem són les que estan a prop nostre... que vol dir això? Que a les altres les estimem menys pel simple fet d’estar més lluny? Què la teva família més llunyana l’estimes menys o la trobes menys a faltar? Que no es pot tenir cap relació amb una persona que no la tinguis al teu costat?

          Però aleshores quan tu li demanes una mica de distància a una persona propera i li dius que us anirà bé estar un temps separats, li estàs dient que en realitat no l’estimes o que l’estimes però en realitat no el vols tenir a prop teu? I si es així, aleshores com la pots estimar?

          La distància és dolorosa i difícil, perquè no pots abraçar a aquella persona quan vols, no pots parlar amb ella cara a cara, no pots plorar amb ella si estàs malament i no la pots ajuda si està malament. A més la distància és complicada perquè mai saps que si el que et dirà la persona es veritat, si et diu que està bé perquè no et preocupis quan en realitat no és així... i aquí entra la confiança.

          La distància en part fa que el vincle amb aquella persona sigui més fort i sincer. No crec que per la distància estimem més o menys, simplement estimem de maneres diferents i encara que sigui difícil i costós vull creure que la distància és superable; perquè jo admeto, i es que és així, que jo estimo i no només estimo, sinó que estimo a distància.”

Elisenda Fuentes