diumenge, 25 de novembre del 2012

Carta de Suso Cela Seoane

          “(…) Del módulo de respeto, ahí es obligatorio realizar todo tipo de actividades, se fomenta el chivateo y tienes que aguantar las más burdas arbitrariedades de los carceleros. El “respeto” es impuesto por el temor y el chantaje. Acatas todo o te llevamos a aislamiento, por ejemplo.

          Hace cosa de un par de meses el juzgado de vigilancia me estimó tener vis a vis con dos amigos, pues bueno, la cárcel no lo acata y no pasa nada; con la prepotencia acostumbrada como está sucediendo con la sentencia de Estrasburgo que declara ilegal la “Doctrina Parot” y que se excarcele a una presa vasca de inmediato. Pues no la acatan y se quedan tan anchos. Y me imagino que no la acatarán o buscarán algún subterfugio legal para no cumplirla. Pues imagínate la que han liado para soltar a un preso enfermo que no le queda ni un año de vida, imagínate que tienen que soltar a cien presos políticos de golpe.

          Pero bueno, que te voy a contar de esta prepotencia que no estéis viviendo ahí fuera, en la calle con todas las medidas que están tomando y la represión que las acompaña. Claro que la resistencia también se está extendiendo y es cierto que falta mucha conciencia política, pero lo bueno que tienen estas épocas, es que son muy ilustrativas y educativas. (...)

          Lo que si sé es que está empezando a darse un fenómeno significativo que irá en aumento; y es la generalización y ampliación de los presos políticos. Ahora ya no solo están encarcelando “terroristas” sino que están deteniendo y encarcelando a sindicalistas, mineros en lucha, los que luchan contra los desahucios, a los que expropias supermercados, la represión se generaliza a todo el mundo, con la que los presos políticos también irán en aumento y se generaliza a cualquiera que luche, como el franquismo. Sin duda tejer la denuncia y la solidaridad con todos los presos políticos cobra mayor importancia.”

http://www.presos.org.es/

divendres, 14 de setembre del 2012

Amor a distància

          “Tots nosaltres estimem a les persones importants per nosaltres, que generalment són les que estan al nostre voltant, que en els moments més difícils ens ajuden sense haver-ho de demanar, els pares i mares, germans, amics…Como-mantener-el-amor-a-distancia
          Però també podem estimar a distància un amic, un parent, la teva parella… però això és contradictori del que hem dit abans perquè si les persones que més estimem són les que estan a prop nostre... que vol dir això? Que a les altres les estimem menys pel simple fet d’estar més lluny? Què la teva família més llunyana l’estimes menys o la trobes menys a faltar? Que no es pot tenir cap relació amb una persona que no la tinguis al teu costat?
          Però aleshores quan tu li demanes una mica de distància a una persona propera i li dius que us anirà bé estar un temps separats, li estàs dient que en realitat no l’estimes o que l’estimes però en realitat no el vols tenir a prop teu? I si es així, aleshores com la pots estimar?
Como-mantener-el-amor-a-distancia          La distància és dolorosa i difícil, perquè no pots abraçar a aquella persona quan vols, no pots parlar amb ella cara a cara, no pots plorar amb ella si estàs malament i no la pots ajuda si està malament. A més la distància és complicada perquè mai saps que si el que et dirà la persona es veritat, si et diu que està bé perquè no et preocupis quan en realitat no és així... i aquí entra la confiança.
          La distància en part fa que el vincle amb aquella persona sigui més fort i sincer. No crec que per la distància estimem més o menys, simplement estimem de maneres diferents i encara que sigui difícil i costós vull creure que la distància és superable; perquè jo admeto, i es que és així, que jo estimo i no només estimo, sinó que estimo a distància.”

Elisenda Fuentes

diumenge, 22 de juliol del 2012

Esclavitud moderna

          "La servidumbre moderna es una esclavitud voluntaria, consentida por la muchedumbre de esclavos que se arrastran por la faz de la tierra. Ellos mismos compran las mercancías que los esclavizan cada vez mas, ellos mismos buscan un trabajo cada vez mas alienante que se les otorga si demuestran estar suficientemente amansados, ellos mismos eligen los amos a quienes deberán servir. Para que esta tragedia absurda pueda tener lugar ha sido necesario despojar a esa clase de la conciencia de https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQE40qXFG9_kwxVz12jz4fTaidaZxr9wCEGKaLDUs0Dv-CNTUab2D07PsajaUpjTScbcHewPYcK5Byi9KoLt38A4yHQe6hpW8YqiUu4rnsKzKJ955XRmrP62FO5WDRZVxFIUxnk6HMUy2y/s1600/La+moderna+y+deliciosa+esclavitud+del+BlackBerry2.pngsu explotación y de su su alienación. Eh ahí la extraña modernidad de nuestra época, al igual que los esclavos de la antigüedad y los siervos de la edad media y que los obreros de las primeras revoluciones industriales, estamos hoy en día frente a una clase totalmente esclavizada solo que no lo sabe o, mas bien, no lo quiere saber. Ellos ignoran la rebelión que debería ser la única reacción legítima de los explotados, aceptan sin discutir la vida lamentable que se planeó para ellos. La renuncia y la resignación son la fuente de su desgracia. Eh ahí la pesadilla de los esclavos modernos que no aspiran sino a ser llevados por la danza macabra del sistema de la alienación."

dimecres, 11 de juliol del 2012

Sal de mi corazón, ahí tienes la puerta.

         “Estas enfadado, y no puedo hacer nada, porque yo soy la culpable y lo hecho hecho está.
Que estaba mal, sola, desorientada, de todo.. pero No se puede perdonar, mi humillación es tan grande como la gravedad de lo que te hice. Tu rostro se va volviendo lentamente hacía la salida de mi corazón, de algo que poco a poco habíamos construido, alejándose de mi amor, de mi.
          Es gracioso, yo, hace unos meses fardaba, reía contigo, soñaba con tus besos, vivía para ti, y por ti. Pero en esta vida nada es eterno y yo me he cansado de nuestras tardes, de nuestros besos, dpce lo nuestro, al fin y al cabo.
          Me he aburrido de ser una esclava, aunque yo lo hubiera elegido. Y cuando te aburres buscas otro entretenimiento, y eso es lo que hice, se que no tiene perdón, pero mira, así sabes que yo no era la adecuada, que hay mas y mejores que yo. No soy ni la mas guapa, ni la mas lista, ni creí que me merecía algo mejor que tu. Simplemente mi mente se elevó hasta el nivel mas peligroso y después de unas partidas: Game over.
          Se que está mal, y que no se como me atrevo a decírtelo, si en realidad no me debería atrever a decírmelo a mi misma.
          Pero un engaño es algo del que tenías que enterar, así que espero que seas feliz, lo siento.
Anónimo

dissabte, 9 de juny del 2012

Mindscape

Un curt grabat a l’INSA de Toulouse pel grup d’anglés:

IMG_2946

        Foto: Pablo Renard, Dani Hervás, Matthieu Bugeaud, Anna Sitjà i Jordi Sales.

divendres, 8 de juny del 2012

Amores improbables

          “La real academia define la palabra imposible como algo que no tiene facultad ni medios para llegar a ser o suceder, y define improbable como algo inverosímil, que no se funda en una razón prudente. Puestos a escoger a mí me gusta más la improbabilidad que la imposibilidad, como a todo el mundo supongo. La improbabilidad duele menos y deja un resquicio a la esperanza a la ética.
          Que David ganara a Goliat era improbable… pero sucedió, un afroamericano habitando en la casa blanca era improbable… pero sucedió, que los varón rojo volvieran a tocar juntos era improbable… pero también sucedió, Nadal desbancando del número uno a Federer, una periodista convertida en princesa, el 12-1 contra malta…
          El amor, las relaciones, los sentimientos… no se fundan en una razón prudente, por eso no me gusta hablar de amores imposibles, sino de amores improbables.
 

dijous, 31 de maig del 2012

Espanya som tots

          “Com ja sabeu la final de La Copa de futbol d'enguany més que un esdeveniment futbolístic ha estat un aparador on s'han exposat internacionalment les misèries d'aquell projecte nacional anomenat Espanya. Les declaracions dels polítics, els decibels de l'himne, els escorcolls a les aficions, les detencions i les pallisses només per xiular, la saliva podrida de la caverna mediàtica. Tot ben amerat pel dogmatisme més secular de tots els que van pensar i continuen pensant la seua nació com una reconquesta perpètua sobre aquell que és diferent. Xiular un himne és sempre una falta de respecte, és ben cert, sobretot perquè amb cada himne s'identifiquen unes personetes, totes amb el seu coret i els seus sentiments més o menys profunds. Si a més ho fa una massa de gent tan gran a través de totes les televisions del món, estem davant d'un esdeveniment polític de primer ordre, d'un impacte emocional directe a les conscihttps://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpGhWK4aQPlAaT5PMYFjyv7722LBhvTQg2wVyuTMD3h7m2yq6Yv4uDWXSwtlPPvjLz1bPJpbbwnADkzAoS6_B7kzVdFr14m2FM3oephXMWAAas7-aYcENGe5hDWiex9EGAcQWYhLx6wnI/s1600/140374_ppsoe.jpgències de la massa . Un territori del tot propici per ser aprofitat com a cortina de fum i esquer electoral davant la fallida imminent del sistema. Res de nou sota el sol, és veritat, el PPSOE , i també PNV i CiU, sempre s'han aprofitat de les sentiments més banals per tapar les seus vergonyes socials i també, és clar, per dissimular amb banderes un patriotisme que no han demostrat a l'hora de defensar al poble.

          És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s'identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El manà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d'ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.

          Fins fa quatre dies les ments pensants de l'espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l'estat haurien pohttp://blocs.mesvilaweb.cat/media/U1NNTSBMb3MgUmV5ZXMgY29uIGxhIHJvamEtRjY1MHg2NTA=_223154_6103_1.jpggut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d'habitants de l'estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d'una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l'idioma més antic d'Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l'estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tant tancats de ment.

          Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l'exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qúestions culturals quan parlem de diners el tema ja se'n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar al personal, l'atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que se'ls caiga a trossos i no en quede estaca en paret.

          Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s'omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en que no caldrà xiular l'himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l'estat. Ara toca patir l'Eurocopa, espere que els eliminen prompte.”

Josep Nadal

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/223154

dimarts, 22 de maig del 2012

Y luego se preguntan porque no nos sentimos españoles…

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCNhj3cMSQVMATGSOKas-BMzgQlbWUS5PNK2ADEHsnlTWvMyqL2r1LSk_tDE3dfDgLbCpYgVF2dTZlnU1tnyfr3RTZ1EXQLAZu0deIL4V4bfsyeGYMcEgcxlKIhNhRLEqqwMdcml_RJnk/s400/Copa+rey+barca+bilbao.jpg

          Jodidos por que los dos equipos finalistas de la copa sean un equipo vasco y otro catalán, se han puesto manos a la obra para intentar molestar lo máximo posible a ambos, como si la gente no tuviese ya bastante con la que nos están organizando desde Madrid.

          Primero fue el señor Florentino Pérez quien, con el consentimiento de la Federación Española de Fútbol, vetó el Santiago Bernabeu como campo para la final, por unas supuestas obras en los baños, que además de estar más que discutida su existencia, no creo que sean una causa de tal calibre como para cambiar la sede de la final de la copa.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-KTqSTftaJ3n5N5IfuFiSPrzpeu5IPlv7pmJ_Ak2g8YH9oKJR0gEsfm8xl1kSHVF7_c5XFxs-3NTAbjLKCflEb93qT2ahFlL-Jr4zLyLhxHEq5x1M94MHMd1E096nEhbRZ3_Cl8JOnJE/s320/pitada+al+rey.jpg

          No contentos con eso, la excelentísima condesa de Murillo y grande de España, Esperanza Aguirre, que como ya ha arreglado lo de la crisis, tiene tiempo para inventar nuevas reglas en el fútbol español: "Lo que no puede es convertirse en un acto de manifestación hostil hacia España y los españoles. Por eso, si se produce la pitada, el partido se suspende, se celebra a puerta cerrada y ya verá usted cómo no se vuelve a producir". Palabras muy en la línea de este gobierno actual, coartando las libertades y la libertad de expresión y de manifestación mas concretamente, y si a quien se perjudica es a vascos y catalanes pues mucho mejor.ig

          Harto de oír que no se debe politizar el fútbol, que el fútbol no va con la política… y ahora porque jueguen equipos de Euskadi y Catalunya se tienen que cambiar las reglas?

image          Por si la presidenta de la comunidad no había calentado ya suficiente la final, mejor dicho los momentos previos a la final, un juzgado de Madrid ha tenido la brillante idea de autorizar una manifestación falangista por la unidad de España el mismo día, con la clara finalidad de no provocar altercados por las calles. Y finalmente, para asegurar definitivamente la tranquilidad y calmar la crispación que los vascos puedan traer ellos debido rencor que tienen hacia España, por supuesto totalmente infundado, han denegado el permiso de la “Athletic Hiria” el jueves, la zona de reunión de los aficionados athléticos en Madrid. Por lo visto, se debe permitir reunirse a un grupo de falangistas el día de la final Athletic-Barça, pero no se puede permitir que haya un lugar habilitado para esos terroristas radicales que vienen a ver la final, un dia antes de ella. Siempre priorizando la lógica a los ideales, por supuesto.

          Solo espero que no haya muchos altercados el día de la final, por mucho que desde Madrid se empeñen en putearnos y provocarnos de forma abusiva, supongo que para sacar titulares en sus periódicos de: “Vascos y catalanes provocan altercados en Madrid!” para seguir engañando a sus fieles creyentes, como siempre ocultando y manipulando lo que les da la gana.          ig

          Y luego se preguntarán porque no nos sentimos españoles…

¡Aupa Athletic y Visca el Barça!

:

dissabte, 19 de maig del 2012

Dedicatoria a un amor

“Tu corazón es blanco como la leche,

tu sonrisa es tan bella que me hipnotiza,

tu pelo es negro como mis noches que sueño con vos

y sabes lo que quiero de ti y aún no lo tengo,

es tu amor y tu corazón,

y se que no los tendré nunca

porque hay alguien que me ganó la batalla

sin haber luchado por vos.

Solo me queda tu amistad,

que un día llegará alguien mas joven y mas fuerte

y me la va a quitar

pero luchare por ti

y siempre lo haré,

y solo doy las gracias por haber nacido,

y valió la pena porque te conocí a ti,

y me iré de este mundo con la sonrisa en los labios.”

Anònim

.

Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta, usted y sus ministros.

           “Se lo digo así, de entrada, porque sé que nunca va a leerme, como nunca lee usted libros, ni nada más que periódicos deportivos como usted mismo ha confirmado, jactándose, como buen español de ser un ignorante. No se engañe, por eso lo han votado tanta gente. Perdonen los demás el exabrupto, pero es que está demostrado que somos lo que nuestros padres nos han educado, y si usted y sus ministros son como son, es porque sus madres muy bien no lo han hecho. A pesar de los colegios de pago, de pertenecer a la oligarquía de épocas dictatoriales, etc.

          Verá usted, señor presidente. Lo que más me molesta no es que usted sea un bastardo malnacido, sino un ignorante, y sobre todo un mentiroso. Se presentó a unas elecciones diciendo que no haría cosas que ahora hace. Dijo hace tiempo que la posibilidad de una amnistía fiscal le parecía injusta y absurda, y no ha tardado ni tres meses en recurrir a esta medida de forma injusta y absurda, como señala el diputado de IU Alberto Garzón al que usted y sus secuaces ningunean como a cualquier otro que no sea seguidor suyo. Ésa es la democracia que ustedes entienden, ignorar a los representantes de la ciudadanía que no les afín. Usted dijo que la Sanidad y la Educación no se tocaban, y la han tocado pero bien. A la banca nada, y eso que los grandes expertos en economía señalan que, o le metemos mano a sus amigos de las finanzas, o nos vamos a pique.

          Le voy a explicar unas cuantas cosas dado que usted es un ignorante que lee prensa deportiva en lugar de libros de historia, economía o política. Durante los años 20 hubo gente que tuvo la genial idea de crecer mucho, por encima de sus posibilidades como ahora tienen ustedes tan de moda decirnos. Tanto que incluso a Churchill, para salir de la situación de postguerra, se le ocurrió revalorizar la libra, lo que trajo bajada de sueldos y aumento de las horas de trabajo. No sólo no se creció por encima de lo esperado sino que destruyó la posibilidad de crear un modelo sostenible de crecimiento basado en el consumo, lo que permite terciarizar una economía y hacerla verdaderamente competitiva. Eso es ser un país desarrollado y no ganar mundiales de fútbol. Cuando llegó la crisis del 29 y la posterior recesión mundial en los 30, en un país tan poco sospechoso de socialista, comunista o lo que ustedes quieran, como EEUU, decidieron adoptar una cosa llamada New Deal, que consistió, entre otras cosas, en subir los sueldos y bajar las horas de trabajo. Como consecuencia, había más puestos de trabajo para cubrir esas horas de menos, y los que salían de su trabajo lo invertían en consumo, lo que reactivó la economía y permitió al país dar un definitivo empujón hacia arriba para salir victorioso de una Guerra Mundial que libró en tres continentes.

          Por si usted no lo sabe, las medidas que está ejecutando han conseguido lo contrario. Hablo en pasado porque tal vez no lo sepa, pero no hay nada nuevo en los famosos "recortes". Argentina, Chile, Polonia, Rusia y así hasta un largo etc de países engrosan una horrible lista de fracasos de las políticas neoliberales de Milton Friedman y el Consenso de Washington que desde los 70 llevan intentando hacernos creer que sumergir a un país en el shock económico es una salida a la crisis. Jamás las medidas de la Escuela de Chicago han funcionado. Jamás un país ha salido de la crisis de esa forma. Jamás una sociedad se ha beneficiado de ello. Por el contrario, ha generadosuicidios, deterioro del Estado del Bienestar (que ustedes insisten en decir que se ha terminado mientras vemos cómo crece y se desarrolla en otros países de nuestro entorno) y ha destruido el futuro de numerosas generaciones.

http://static.helektron.com/wp-content/uploads/2012/01/rajoy-empleo-impuestos.jpg

          Usted miente, señor Presidente, y es sumamente peligroso. Porque el anterior era un inútil, pero usted es un pirómano en mitad de un incendio. El otro creía vivir en el País de las Maravillas y usted nos está sumiendo en el País de los Horrores. Toda política fiscal que no se base en la generación de riqueza, toda medida relativa al empresariado que no atienda prioritariamente a las empresas que cotizan más del 60% de sus ganancias en forma de sueldos e impuestos en España (y no Repsol, que solamente invierte un 20% y ahora la defienden como española; hay empresas extranjeras que reparten más beneficios al conjunto del país), todo lo que no sea alumbrar un futuro basado en la investigación y no en el trabajo precario, es destruir el futuro del país. A usted y sus secuaces se les llena la boca diciendo que hay que fomentar el emprendedorismo, y en lugar de ello desarrollan un plan basándose en los ideales especulativos de los dirigentes de la CEOE cuyo historial de empresas arruinadas por la especulación de la que ellos salen indemnes mientras el Estado se hace cargo de los parados que dejan es absolutamente bochornosa. Eliminan de todo plan de emprendedores la posibilidad del emprendedor social y generan únicamente una nueva casta de tiburones amparados en una reforma laboral neofeudal.

          Ustedes se olvidan que los países desarrollados como EEUU, Alemania, Francia, etc., invierten entre el 2'6 y el 3'4% del PIB en I+D+I. España no sólo necesita un esfuerzo superior (en torno al 6%) para ponerse a su altura sino que ustedes nos bajan la inversión del 1'3% al 0'9%. Para entendernos, usted que sólo lee sobre deportes, es la diferencia entre inventar un coche, y fabricarlo. Quien lo inventa tiene los beneficios de todos y cada uno de los coches que se venden. Quien lo fabrica sólo de las unidades que salen de su fabrica. ¿Dónde se inventan los coches? En Alemania, por citar un caso. ¿Dónde se fabrican? En España, Polonia o Rumania. Es evidente de quiénes estamos más cerca, pues. Al darle el hachazo que usted le ha dado a la investigación nos condena a ser un país de camareros, portaequipajes, y por supuesto de trabajadores poco o nada cualificados que trabajemos para empresas extranjeras a sueldos miserables mientras tenemos la moneda de los países con mejor calidad de vida. Si seguimos en el euro es para vivir como ellos, no para que ustedes nos hagan vivir como en Botsuana con precios de París. image

          Usted nos está suicidando económicamente. Tal vez no sepa quién es Paul Kruggman, pero es Premio Nobel de Economía. Para él es evidente que usted nos miente o no quiere darse cuenta de que no estamos ni siquiera en recesión, sino en fase de depresión, y sus medidas nos hunden cada vez más. Ha aceptado ser el banco de pruebas del FMI, cuyas medidas ya arruinaron a varios países, pregunte si no por Grecia o Italia donde están fracasando estrepitosamente. Usted no le dice a la gente que estamos metidos en una III Guerra Mundial cuyas armas no son de fuego, sino que tienen a forma de experimentos socio-económicos, donde los tanques son agencias de calificación de la deuda, donde los países utilizan a los ciudadanos para intereses ajenos a estos, y donde, al final, la gente está muriendo y sufriendo, como en cualquier guerra. Usted nos dice que es bueno meter a cuarenta alumnos por clase, que es bueno que haya menos profesores, menos médicos, menos atención sanitaria, y a veces pienso que simplemente usted es gilipollas, que no puede ser que actúe con maldad. Y créame, lo sigo pensando. Los malos seguramente son otros, usted no tiene la inteligencia suficiente para darse cuenta de todo eso. Sí la tiene, en cambio, para saber que todo esto puede traer revueltas sociales, agitación en la calle. Por eso va a aprobar una medida por la cual será terrorismo  y condena criminal resistirse a la voluntad del Gobierno expresada en sus brazos de coerción, es decir, al policía. Como yo le estoy diciendo esto, seguramente me acusará de terrorismo por incitar a la gente a decirle a usted las verdades a la cara.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFeV4yP_wNthsGGApD72kmrJ85xD8y473ovMg1O6g69S2152cvvZnMu7VK4IwjuzI25rAaGUW-TIBfaPYFaz9qsuqlIHV0idwZ5P9UU4Pf9doyWqn0cOUJsR3awx8xb9sRrKbuxhJEVvRf/s320/RAJOY-IMPUESTOS.gif          Señor Presidente, usted no quiere decirlo porque la Führer Merkel le amenaza desde el IV Reich que se ha instalado. No es una exageración, oiga, que lo dice hasta el Financial Times que como todo el mundo sabe es muy de izquierdas sin duda. Estamos metidos en mitad de una III Guerra Mundial, vuelvo a repetírselo, y no es una idea únicamente mía, sino de gente de esa que ha estudiado, tiene doctorados, ha dado clase en varias universidades, ha viajado por el mundo, ha leído mucho, mucho, habla varios idiomas, ha vivido diferentes procesos de crisis y recuperación, y a algunos también les gustan los deportes. Pero también ven que ustedes nos metieron una primera fase de Movimientos Financieros que ahogaron nuestra economía y ahora nos meten en una fase de Posiciones para hundirnos en el shock, en el miedo, en la angustia.

          Solo le deseo que si algún día la sociedad se rebela, salimos a la calle, tomamos los poderes públicos, proclamamos una Asamblea Constituyente, convocamos un referéndum sobre la forma de Estado, disolvemos los partidos actuales y los obligamos a refundarse en partidos que atiendan a las ideologías políticas y no a las económicas, establecemos un sistema de elecciones realmente democráticas, nos salimos de la moneda alemana (llamada también euro) y establecemos pactos bilaterales con los países importantes, invertimos en educación e investigación. Si todo eso pasa y empieza con una mecha que la sociedad enciende. Si pasa y asaltamos su palacete en la Moncloa, ojalá usted esté ya camino del exilio en Berlín.

           O lo va a pasar mal. Muy mal.”

"Los recortes se aceptan por una de las fuerzas mas importantes de la humanidad, el miedo."
Para que la maldad florezca, sólo hace falta que la gente buena no haga nada  (Edmund Burke)

dijous, 17 de maig del 2012

Tot acaba, tot comença

          Hi ha moments en la vida on et dones compte que hi ha d’haver-hi un canvi, que si les coses vam malament ha de ser per algun motiu i no per mala sort, llavors ha de trobar les peces que has de canviar per poder arreglar el mecanisme i que funcione d’una forma adequada o acceptable, al menys.

          La vida, com tot, està basada en cicles, cicles que tard o d’hora acaben per deixar pas a nous cicles diferents, i coses que en un temps funcionaven d’una manera ara ja no funcionen d’aquesta i es necessari canviar aquesta forma de ferles. No es que sigui millor o pitjor que abans, simplement les coses canvien al transcurs de la vida i tu t’has d’adaptar a elles, si la vida fos sempre igual també seria molt avorrida.

          No és per cap fet en concret, poc a poc et dones compte que els fets no ocorren de la mateixa manera que abans encara que tu continuïs fent el mateix i per tant hi ha que buscar noves maneres de fer front als nous reptes que la vida et posa al davant. Així que no queda mes que posar-se a la feina i treballar per trobar aquestes noves vies que et porten a allò que es desitja.

.

diumenge, 13 de maig del 2012

Meravelles de Barcelona

IMG_0756          Quan vaig escoltar que era l’últim partit del Pep a casa em vaig adonar que mai havia anat a veure el Barça de Pep al Camp Nou, i com que era l’última oportunitat, vaig comprar l’entrada quasi sense pensar-ho. Una vegada fet, vaig pensar que ja que anava a la ciutat pagava la pena quedar-se a veure les meravelles de la ciutat Condal.

 
IMG_0779
 
          Era cap al mig dia quan vaig arribar, i pels voltants del camp ja es notava l’ambient blaugrana d’una nit de partit important. Després d’entrar a l’hostal i menjar alguna cosa vaig anar cap al museu, per veure tots els nous titols que hi han des IMG_0838de l’última vegada que hi vaig estar. Baixar per les mateixes escales que utilitzen els jugadors per sortir al camp, passejar pels vestuaris i passadissos, veure aquelles copes que tant havies vist per televisió… començava un dia d’emocions.
 
          Després de la visita, i com aperitiu, em vaig dirigir cap al mini-estadi on el Barça B s’enfrontava a l’Elx. No va ser un gran partit, poques ocasions, el Barça va dominar durant els 90 minuts, però va ser l’Elx qui, aprofitant un contraatac, va fer el 0-1 definitiu. Tot i així, vam poder veure les jIMG_0972oves promeses del club que asseguren l’estil de joc blaugrana.
 
          Per la nit, el camp s’anava omplint ràpidament al fer-se l’hora, i quan va començar el partit, el camp estava ple fins a les banderes, tot i la poca importància del partit era una nit especial al Camp Nou. Era una nit de festa, la gent cantava, s’ho passava bé, mentre al camp, el Barça amb Messi al capdavant ens regalava un altre gran partit per recordar. Però aquesta vegada els 4 gols de Leo van quedar com una anècdota, el protagonista era Pep. Ell només estava pel partit, però les dedicatòries de l’argenti i les veus dels assistents li agraíem constantment tot el que ens ha fet gaudir durant aquests 4 anys.
 
  
Camp Nou p3IMG_1023
 
          A la fi del partit, i amb la graderia fent l’onada, va arribar l’hora del comiat. Tot el camp aplaudint i amb crits de Guardiola! Guardiola!, Pep es va acomiadar amb un emocionant discurs i un fins aviat que tots desitjàvem. Com a les celebracions dels títols, la festa va acabar amb la roda de tots els jugadors i el cos tècnic al cercle central.
 
 
IMG_1194
          El diumenge pel matí em vaig aixecar aviat però poder visitar Barcelona en tan sols un dia, tot un repte!. Vaig eixir de l’hostal, a la voreta del Camp Nou, en direcció al nord on son els carrers mes inclinats de la ciutat. Creuant la Diagonal i seguint per la ronda del General Mitre vaig arribar al Parc Güell. Em vaig dirigir a la part alta del turó per veure Barcelona i em vaig trobar amb un cantant meravellós que amenitzava l’estança.
 
barna p1
         IMG_1290
           Després vaig continuar per la zona alta, i vaig anar baixant a poc a poc veient tots els racons i meravelles que Gaudí ens va deixar pel parc, des de la seva casa, passant per les columnes, el mirador i fins arribar al drac de l’entrada, i sempre acompanyat de una musica molt original i molt agraïda que anaven tocant pels racons del parc. IMG_1367
 
 
IMG_1360          Després d’esmorzar pels jardins del parc, vaig començar a baixar cap al centre, i en arribar a la Sagrada Família em vaig trobar amb una agradable sorpresa, s’estava disputant la milla sagrada família, amb alguns dels millors corredors de la península.
 
matibarna
          Des de la Sagrada Família, em vaig aproximar a la Plaça de les Glòries Catalanes per veure de prop de la Torre Agbar. Tornant per la Diagonal, vaig arribar fins el Passeig de Gràcia on vaig fer una parada davant de la Pedrera per menjar i llegir el diari on recordaven l’emotiva nit anterior.
 
          Una vegada recuperades les forces, vaig continuar pel Passeig de Gràcia fins arrivar a la Plaça de Catalunya que estava plena de gent, al igual que la Rambla. Passant per Canaletes i per alguna paradeta, vaig arribar al Liceu, i per la Plaça Reial em vaig dirigir a la Catedral pels estrets carrers del barri gòtic.
 
IMG_1603IMG_1837
        
Passant pel mercat de Sta. Caterina vaig arribar al Parc de la Ciutadella, ple de gent estirada per la gespa, gaudint d’un agradable diumenge. Mentre els xiquets jugaven i algunes parelles feien un passeig amb barca pel llac, un grup de joves feia percussió corporal dins una petita pèrgola, que sorprenia a aquells que ens arrimàvem a escoltar.
 
IMG_2141          Després de veure el Parlament de Catalunya, vaig sortir del Parc cap al passeig del port on hi havien molts transatlàntics que van anar sortit poc a poc. Passant pel Mirador de Colom, em vaig dirigir cap al castell de Montjuïc, on després duna llarga pujada vaig poder veure Barcelona des de l’altra banda, a més de tota la costa propera a la ciutat amb els seus vaixells, grans i petits.vespradabarna
 
          Dalt del castell vaig berenar i, sense bateria a la càmera, em vaig dirigir cap a l’hostal per a descansar, passant per la Plaça Espanya. Després d’un llarg recorregut d’uns 31,8 Km, em vaig relaxar als sofàs de la sala d’oci de l’hotel, on vaig poder conversar i jugar al bitllar amb uns francesos i uns xinesos que hi havia a l’hotel, per poc després caure cansat sobre el llit.
 
         
Dilluns al matí, vaig agafar el cotxe per visitar la zona olímpica de Montjuïc i per fotografiar la Plaça Espanya, les Fonts de Montjuïc i el Palau d’Alfons XIII. Després d’esmorzar dins les piscines olímpiques, vaig tornar al cotxe per pujar al Tibidabo, les millors vistes de Barcelona. Vaig visitar la ermita i vaig passejar per la muntanya gaudint de les espectaculars vistes que ens deixa la ciutat de Barcelona als peus del Tibidabo.
 
barna p4 tibidabo
         
          Després de dos dies impressionants, vaig pujar al cotxe per deixar Barcelona i tornar cap a Toulouse. Però com quedava molt de dia, vaig arrimar-me a Roses per dinar a la vora de la platja, passant abans per Empuriabrava per conèixer els famosos carrers-canals del poble. Després de passejar per la platja de Roses, em vaig dirigir a la cala on es troba el Bulli, una bonica caleta perduda dins un parc natural, que fan encara mes atractiu l’encant del restaurant de Ferran Adrià.
 
roses p1IMG_2893
 
          Captivat pels encants del Cap de Creus, vaig continuar cap al nord per visitar Port-lligat, on Salvador Dalí passava gran part del seu temps, i on em vaig trobar una cala plena de petits vaixells de pesca que li donaven un encant especial al poblet. I no podia passar sense visitar Cadaqués, amb les seves cases blanques i els seus carrerons estrets i costeruts.
 
 
          I finalment, després de passejar per la vora la mar de Cadaqués, vaig tornar al cotxe per tornar definitivament cap a casa, després d’haver passat uns dies meravellosos per terres catalanes.
 
 
:

dimecres, 25 d’abril del 2012

25 d’abril

          Avui no us deixo amb un text meu, sinó que he trobat un article d’Emigdi Subirats i Sebastià que va ser publicat l’any del meu naixement fa 21 anys, un dia com avui, al Nou Diari (de Reus), però encara no ha canviat res de d’aleshores.

Quan el mal ve d’Almança

          “A la història de Catalunya hi trobem infinitat de dates importants que ens confirmen com a poble. L'actual manca de sobirania de la nació catalana prové precisament d'una data, d'una derrota història que començà l'esquarterament de la nostra terra.  "El dia 25 d'abril de l'any 1707 es va perdre una batalla al terme d'almansa, i a conseqüència d'aquella derrota entraren al País Valencià i continuaren pels Països Catalans una quadrilla de lladres que des d'aleshores manen ací i encara no se n'han anat". Així comença el disc del grup valencià "Al Tall" titulat "Quanimage el mal ve d'almansa" i així comença la història de la divisió nacional catalana. La derrota catalana d'Almansa, la resistència històrica d'aquells nobles lluitadors catalans anomenats Maulets que defensaren la terra, concretament a Xàtiva i a València, que desembocà en la invasió del Principat per Tortosa i Cambrils, ciutats durament castigades, i que acabà amb la darrera derrota de l'11 de setembre de 1714 i un any després la definitiva caiguda de Mallorca, formen part de la nostra història col·lectiva com a nació, de Salses a Oriola i del Cinca a l'alguer.
          Què sabem de la batalla d'Almansa? Ben poc. És com una cosa oblidada fins i tot en molts llibres d'història regionalista de Catalunya. Una batalla on van perdre els valencians, si ho volem dir així, aquests valencians dominats pels blavers, tendències negatives cap a la catalanitat, com ens fan saber moltes vegades els catalunyesos. Doncs no, la derrota d'Almansa suposà el començament d'infinitat de coses negatives. La primera, la persecució política de la llengua catalana amb la promulgació del decret de Nova Planta, un regal del primer rei de Borbó a tot el poble català, el de dalt i el de baix, sense distinció. Continuà amb la pèrdua dels nostres drets forals i la fragmentació total de l'antic regne d'Aragó, una divisió de la qual encara no ens hem recuperat.image
          El regne d'Aragó havia conservat les llibertats, que provenien de l'Edat mitjana, i conservava la tradició comercial vinculada estretament al comerç mediterrani. El Principat ja veié fragmentada la terra quan Espanya regalà a França la Catalunya Nord per mitjà del Tractat dels Pirineus, signat el 7 de novembre de 1659, que ocasionarà una profunda decadència cultural, econòmica i política. El regne de València havia perdut l'esplendor cultural dels segles XIV i XV i estava derrotat políticament després de la derrota a la revolta de les Germanies. En realitat, era tot un regne en decadència que fou absorbit pel poderós veí castellà centralista, que no tingué pietat a l'hora d'enfonsar la nsotra terra, que va estar traïda per l'aliat anglès.
          Malgrat que un segle després Catalunya visqué una recuperació cultural i lingüística i uns tímids intents d'autogovern, el nostre país encara no s'ha recuperat dels desastres armats d'ara fa gairebé tres segles.
         La nostra situació actual és conseqüència d'una invasió, fruit de la qual ha aparegut el blaverisme a València, que ha desnacionalitzat la terra pel lloc més feble, el sud. Tampoc al Principat se li ha retornat la llibertat militarment perduda o el tros de terra regalat a França. I encar més, la nostra nació, fragmentada territorialment, ha perdut en part la consciència de pertànyer a un país que va des de les Corberes al Segura. Aquesta, fins al moment, és imageuna victòria del veí castellà, de l'espanyolisme, que els autonomistes corroboren. La implantació de fronteres regionals al Pirineu, al riu Sénia o el Cinca i Matarranya, és l'arma que han utilitzat per destruir la consciència nacioal catalana i absorbir-nos com a poble dins d'un estat que viu d'espatlles a la nació catalana, amb el qual mai no ens entendrem. Ara més que mai cal reivindicar la unitat del país català, superar els regionalismes valencians i principatins i conscienciar-nos que Catalunya sencera recupere la seua unitat i sobiranis, com haurien volgut els Maulets, Rafel de Casanoves i tots aquells que sofriren la derrota en pròpia carn.
 .
Emigdi Subirats i Sebastià
.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Visita al desert


     Avui era una d'aquelles vesprades que no saps que fer i t’avorreixes per casa, però se m'ha acudit anar a conèixer una serralada que, tot i tenir-la tan a prop, quasi no coneixia i mai havia anat a donar una volta per allí, així dons, he agafat un bon llibre, la càmera, he pujat al cotxe i he sortit en direcció al Desert de les Palmes.

      No coneixia el camí, però he arribat fins la Magdalena amb l’ajuda del navegador, allí començava una petita carretera submergida entre els arbres i plena de corbes. Només començar i durant tot el trajecte m’han acompanyat un munt de ciclistes, amb bicis de muntanya, de carretera, grossos, prims... tothom havia aprofitat el bon dia per eixir a prendre l’aire i gaudir de les meravelloses vistes que es deixaven entreveure entre els nombrosos arbres. Des del cotxe la pujada es feia molt més còmoda, però les ganes de deixar el cotxe i pujar amb la bici m’han impregnat i he decidit de fer la ruta durant aquestes vacances.
     
      Una vegada deixat el cotxe a mitja muntanya, i amb la càmera a la ma, he agafat una pista i he fet direcció al cim, no per arribar-hi, sinó per gaudir d’unes millors vistes. La vesprada era perfecta, feia bona temperatura, un bon sol i cap núvol tapant la costa. Per aquells senders es podia gaudir d’unes espectaculars amb la tranquil·litat del desert, però rodejat d’arbres i d’ocells que no han deixat de cantar durant tota l’estona. I una vesprada avorrida, s’ha convertit en un agradable passeig pel Desert i un desig d’agafar la bici per a tornar a visitar aquells turons.

Panoràmiques                Fotos de la ruta

. 

dimarts, 13 de març del 2012

A hard day


Daniel was a calm boy who had a pretty girlfriend. He, a handsome man and she, a blond young girl, they made a good couple. After two years sharing joys and sorrows, they had become an inseparable couple. But,they weren’t as happy as they seemed.
On a cold winter day, Daniel was walking around university, waiting to come to class, when a young girl who was new to the university, asked him for a class that she didn’t find. He kindly, went with her to the place, and she thanked with a nice smile.
 

At night, after a hard day, he went back home remembering the beautiful smile of that girl that morning. He was opening his car, when suddenly he looked up and he saw that smile that had been recorded in his mind. She was the girl that he had helped that morning; she was freezing waiting for the bus. Daniel stopped the car beside her, and he invited her to take her home. She accepted with a smile.
When they arrived to her door, she asked him if he wanted a hot chocolate, he stopped the car and he came up with her. They were cold, the chocolate was very good, and without knowing why, he kissed her. They went to bedroom, and under the sheets they forgot the cold of the night.
They were still in bed, unaware that someone had come into the house. When the boy saw a man with his girlfriend, he started to shout angrily, and Dani frightened, started to run without dressing.
Shortly afterwards, the other boy left to chase him, but he was in the middle of the city only with underwear, very cold and without know what to do.