Tuentiejant

      El temps, el temps infinit o no, qui sap, però inabastible per a l'home. Nosaltres només existim una petita part d'aquest, però temps que dona per a molt.

      Després d'un llarg estiu; que per desgràcia ja s'ha acabat i a molts se'ns ha fet curt, un dels millors estius que he passat, si no el millor; tornes a casa, a la tranquil·litat, a la teva habitació, et retrobes amb els amics... però te'n adones que ja no tot esta com ho vas deixar.
      Les petites plantes que omplien d'alegria i vida la teva habitació segueixen ahí, on les vaig deixar, però tot és diferent la verdor de les seves fulles i les petites flors amb que t'enamoraven ja no hi son i en comptes d'això et trobes amb les desolades tiges, que ja no et volen i somien amb un jardiner que les regue tots els dies i no s’oblide d'elles ni un moment.

      Pot ser, després d'haver cuidat aquestes plantes i arribar a estimar-les tant, aquest insignificant instant en el temps ho tire tot per la borda, aquella preciosa habitació que t'alegrava els dies i que, en créixer hagués pogut esdevindre en un paradís, ara només s'ha quedat en una freda sala on aquell sentiment de pau i tranquil·litat s'ha convertit en llunyania i incomoditat que només el temps i molta dedicació podrà tornar a fer brollar aquelles esperançadores fulletes que tornaran la vida a aquest jardí, o potser això mai puga ocórrer i et quedes simplement com l'altre "xicuelo".